V de Vendetta podría ser, per fer-nos una idea del seu aspecte i connotació general, una mescla de l’estil cinematogràfic Wachowsky (essencialment Matrix) diluit en l’adaptació d’una novel.la gràfica que no he tingut el plaer de llegir (no m’entusiasmen els còmics… algún dia us ho explico), del mateix nom de la pel.lícula, signada per Alan Moore (guió) i David Lloyd (dibuixos).

Segons he llegit, la pel.lícula canvia alguns trets de la versió original de V de Vendetta, tot i ser desconeixedor de la totalitat d’aquest canvis, estic convençut que es una senzilla i inofensiva adaptació. Es imposible destrossar una bona obra a travès d’una adaptació per barroera que aquesta darrera sigui. No cal lloar el guió, ni els diàlegs força aconseguits per una pel.lícula d’acció, ja que això es mèrit de l’autor literari de l’obra, Alan Moore, qui sens dubte poseeix una imaginació quasi sobrehumana per ser capaç de parir una història, que talment un pop enorme i no sense certa majestuositat, toca totes les fibres posibles, produint l’efecte desitjat. Des de la ràbia i frustració en molts moments de la cinta (represions i similars, no gaire diferents, al cap i a la fi, de les que hi va haver a l’estat espanyol), a la tendresa d’un personatge com en Gordon o l’escena en que l’Evey balla amb en V, passant com no, per aclaparidores escenes visuals, com l’explosió final del film o la marxa dels milers de ciutadans disfressats d’V.

A pesar de ser una història molt bona, la pel.lícula esdevé confusa i barroca en moltes parts. Primer de tot, pel ritme característic de les adaptacions, lent per la considerable llargària de la història a explicar i ràpid per un us excessiu de l’el.lipsi (no apreciable a V de Vendetta, però molt pal.lès en adaptacions de superproducció, com HP IV). També, es confusa en moltes escenes de lluita on es el notable passat matrixero de l’equip directiu et fa gaudir sense saber ben bé a qui estàn matant…

Es curiòs que un actor de cert prestigi com ara l’Hugo Weaving (Agent Smith a Matrix, Elrond a la trilogia del Senyor dels Anells) actui amb l’únic tret distintiu d’una silueta (a l’escena de l’incendi, en el cas que no el doblessin o que no estigui tot plegat generat per ordinador) i una veu, perduda en els doblatges a altres idiomes. Jo si fos actor, per pur egocentrisme, exigiria mostrar algun tret distintiu de la meva manera d’actuar o del meu aspecte… Ja que l’V tant podría estar interpretat com per l’Hugo Weaving com per en Keanu Reeves (l’antagonista de Weaving per excel.lència :-)). També es anecdòtica la disfressa d’en V, tant al còmic, com a la pel.lícula. Va disfressat com en Guy Fawkes, un tipus que va intentar fer petar el parlament britànic amb el rei Jaume I al seu interior. Tot plegat per que aquest havia promulgat alguna mena de llei persecutòria contra els cristians catòlics. La disfressa molt maca, però el personatge, molt mal triat ja que Guy Fawkes buscava defensar una minoria (teoricament pacífica, però al segle XVI ja devia estar tot ple de cucs…) i la causa de l’V es del mateix estil, però, amb un fi filantròpic molt més generalitzat. Fotessa? Jo ho trobo important, respecteu els ateus i els agnòstics, collons xD!

I finalment, una petita alusió a Natalie Portman. Diu molt d’una dona que, sense un dels seus atributs milenaris, una melena ben maca, mantingui tota la seva bellessa. A qui hem de felicitar, a la criatura o a sa mare?

I c’est finni.

Tags: Cinema //