Alguns cops em dona per pensar en la mort, en com cadascú de nosaltres exhaurirà la seva vida, de millor o pitjor manera, però sense poder baixar en cap moment del tren directe cap a la mort. A més a més, hi ha la raò per la qual la mort produeix basarda: suposarà la fi de tot el que coneixem fins ara amb un gran nombre de possibilitats de que en aquest canvi no hi hagi res. Lògicament, en aquest lloc (no puc trobar alguna paraula més adient per parlar-ne), tampoc ens adonarem que hi serem, aixi que mentre la existència global (l’univers o el seu continent, el que suposo que que es vertaderament infinit, sent l’excepció i comfirmant la teoria que tot principi té un final) transcorre impassible, nosaltres només n’haurem vist una part tant petita que no val la pena ni buscar-li números fraccionaris.
Ens han posat un caramel a la boca i ens el treuen de manera molt cruel. [Qui ho deu d'haver fet?]
Agraeixo profundament al que sigui que regeix les coses incertes el fet d’haver-me col.locat en aquesta època plena de distraccions que m’eviten pensar en el meu destí fatídic, la font de vigilies d’espasmes, basques i llàgrimes.
Agraeixo profundament al meu blog (encara sense rebatejar) per ser aquí i haver pogut escriure això, aparcant durant alguns mesos una por estúpida…
Estúpida? No. Estem davant l’assassí més implacable de tots.
Ja està. M’he rigut de la mort, m’he tret de sobre la desesperació, a canvi d’un post? No sembla mal tracte.

Tags: Blogs antics, Seŀlecció de posts DdE //